MAFIA
(a la Sala Atrium)
Habitualment les
obres de teatre s'escenifiquen en la llengua de l'autor o en les que han sigut
traduïdes. Per això m'ha estranyat que Màfia, que s'està representant a la Sala
Atrium comenci amb italià quan les dramaturgues són catalanes, les components
del grup Mamzelles: Paula Malia, Bàrbara Mestanza i Paula Ribó. Però encara
m'ha estranyat més que ho fessin en italià estàndard (avui romà per la
influència de la TV) quan els personatges són les filles d'un capo de la
'Ndrangheta, la màfia calabresa. Les filles d'un mafiós de Calàbria haurien de
parlar en un dels dialectes de la zona, i si ho haguessin fet així, us juro que cap o pocs espectadors haurien entès res. Perquè, doncs, parlaven en italià? Opció 1, van fer un
curs i ara han de demostrar les seves habilitats lingüístiques, Opció 2, no en
tinc ni idea. Tot i així, al cap de deu minuts les actrius s'han passat al català sense manies i explicacions.
En escena quatre
noies que són filles d'un capomàfia. L'endemà una d'elles es casa i estan
preparant del dinar amb el que obsequiaran als convidats, però un avís els fa
saber que al pare l'han assassinat. Aleshores una de les filles surt sola a
buscar-lo, a buscar el cadàver, i el porta a casa (!), embolicat en un plàstic
i mutilat. No, no es cap espòiler, això ja ho diu el programa de mà, i passa al
principi de l'obra. Aleshores agafen al fiambre
i el posen damunt la taula de la cuina. Emprenyades llencen tot el menjar que
cuinaven per la boda de l'endemà a la llauna de la brossa.
I aquí comença el
joc dels disbarats, retraient-se coses les unes contra les altres, surten enveges,
diferències, però cap té gruix, tot és molt superficial, parlen
atropelladament, a crits... No hi he trobat res nou, molt de vell i tòpics,
fins i tot servir menjar als espectadors, cosa que ja s'ha fet i força vegades, la última
amb l'Hostalera.
Jo al cap de trenta
minuts ja demanava l'hora —em sembla que els que entenen en futbol ho diuen
així—, i encara en faltava una per acabar, perquè m'estava avorrint i atabalat de que ho fessin tot a crits, sense
matisos; fins i tot la música xumba-xumba l'han fotut a tota merda. Sóc un
gran aficionat al cinema italià, especialment al de postguerra i neorealista, i
n'he vist molt, també teatre, especialment el napolità, veïns de la Calàbria, i
les dones italianes tenen el tel molt ben tallat, però criden diferent i fan
entendre cada diatriba i cada insult, no fos cas que es perdés res.
Alguns diuen que al
ser un DespertaLab el projecte s'ha de polir, treballar-lo i afinar-lo, com si
fos un tema de fiscalia; potser sí. Aleshores el meu error ha estat anar a
veure l'obra ara, aquesta mania que tenim alguns addictes al teatre de voler-ho
veure tot als primers dies. I hi ha obres que són millor reposades, com el
fricandó. Aquesta cita és de la meva dona que en cuina hi entén un rato llarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada