14 d’abr. 2017

A Tots Els Què Heu Vingut

A TOTS ELS QUE HEU VINGUT
(al TNC)



          En un comentari anterior, expressava la meva sospita de que Marc Rosich no dorm o te un pacte amb el diable —algú en té l'e-mail?— que, a canvi de no sé què, li allarga els dies a 60 hores, i és que últimament no paro de veure obres signades per ell, ahir mateix al TNC. També té, i no és pas vell, un ofici envejable; la inspiració és un do, però el savoire fair sospito que només s'adquireix a base de treballar i treballar. També és "un puta" en el sentit tan català d'aquest qualificatiu, o sigui un murri que té l'habilitat i a la vegada la valentia d'abordar temes que alguns coneguts personatges opinarien que no cal, que "no toca". Així està el pati.
          La protagonista de la peça és una àvia, vídua recent d'un venedor d'Enciclopèdies Catalanes, convergents de tota la vida, resident a l'Eixample barceloní, d'alguna manera enamorada de Jordi Pujol —llàstima de la seva dona, que no feia per a ell—, que a la mort del marit s'hi ha sumat la patacada de la confessió de l'honorable l'estiu del 2014; sí, la dels calés a Andorra i el cuento de l'avi Florenci. També és una seguidora impenitent de la Núria Feliu —genial la idea de pentinar-la igual— i sap totes les seves cançons de memòria, i d'alguna manera això l'ajuda a mantenir-se dempeus.
          A la trama hi surten molts més personatges, potser en excés: una germana, dues filles ja grans, una néta que viu amb ella i un indigent que ha mig recollit i l'ensenya a insultar, perquè ella ara està molt cremada i es vol cagar amb la mare que els va parir. L'obra potser també peca de massa llarga —dues hores i mitja amb entreacte—, però te moments realment brillants, com quan decideix demanar-li explicacions a Pujol i dicta una carta, doncs ella fa molt mala lletra. Dubta molt, però finalment comença:
Escolta'm bé
no sé com dir-t'ho encara
no sé ni com parlar-te
perquè  no et vull cap mal.
Escolta'm bé
perquè la veu no gosa
però t'he de dir una cosa
que no he dit mai...
Fil per randa el bolero del cubà Pedro Junco que va cantar la Feliu l'any 1975, una genialitat.
          L'escenografia de Sebastià Brossa és de luxe, un pis de l'Eixample quasi complet, carregat de fotos del mort, l'honorable i la Feliu; enciclopèdia completa i altres andròmines. El vestuari de Mercè Paloma molt bé, de burgesos sobrevinguts, carrincló. La il·luminació de Quico Gutiérrez corercta. En quant a les actuacions hi ha hagut una certa irregularitat, també a causa dels rols. A destacar la de la Mercè Arànega, l'Àurea Márquez i Carles Gilabert.
          El públic ha rigut amb ganes, per els acudits i perquè a tothom li agrada burlar-se dels que han tingut el poder. El Jordi Pujol em sembla que ja passa de tot, però la Marta Ferrussola, que diria que té un caràcter més atapeït, segur que no està massa contenta i que mentalment, seguint el seu últim costum, els ha engegat a tots a la merda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada