42nd Street

42nd STREET

( al Theatre Royal Drury Lane)

          Feia anys que no veia ballar claque d’una manera tan brillant, i no a dos o tres artistas, sino els quaranta-vuit (48!) interprets que omplien l’escenari del Theatre Royal Drury Lane de Londres. Feia pam a munt, pam avall quasi quaranta anys, quan vaig veure la mateixa obra,42nd Street, a Nova York. Mes endavant recordo una entrevista que li van fer a Donald O’Connor, on explicava que un ballari de claque quasi no ha de tocar a terra; balla com si estigues suspes pels hombros i els peus nomes fan contacte quan fa el tap. Aquesta es la sensacio que he tingut avui.

          L’obra es un dels pocs musicals que s’han portat als escenaris provinents d’una pel.licula (fins aleshores nomes s’havia fet la fracassada Gigi). Una produccio del 1933 on la Ginger Rogers encara anava molt avall als credits es la base d;aquest musical. A Broadway va ser un exit aclaparador que mes endavant va pasar al West End londinenc i ara, sortosament ha tornat.

          La historia es senzilla; un famos director munta un musical i just al acabar d’estrenar la vedette es trenca el turmell. Han de suspendre durant un mes, pero tothom recomana que li donin el paper a una nouvinguda que canta i balla extraordinariament. El conte de fades esta servit i tot acaba be.

          I amb aquesta tontería es pot fer un musical d’exit? Tan fotuts d’idees estem? No ens precipitem. Aquesta tontería, com l’argument de tantes operes famoses, dona per a molt. Per comencar esta situada als anys 30’ amb la qual l’estetica es molt atrativa: els nois engominats, les noies amb aquells pentinats ondulats enganxats al cap. El vestuari es de fantasia, ja que quan assajan, es de carrer d’aleshores, les noien amb aquells shorts acinturats tan elegants, i quen “fan l’obra” els lluentons, les plumes i tota la parafernalia ens transporta a l’epoca del burlesque. Hi ha un cos de ball brutal, pero no hi falten els actors caracteristics, home i dona secundaris que donen les notes comiques… en fi no hi falta de res. Ho anem veien clar?

          I aleshores quan es posen a cantar i a ballar ens adonem d’aquella cosa que en sap greu de repetir, que els anglosaxons en aixo juguen en una altra lliga i ens porten una burrada d’avantge, comencant perque poden triar. Avui hi havia vint noies i catorze xicots, allo que en angles en diuen ensamble. Les noies, a ull, devien fer totes 1,75 d’altura i els xicots 1,80, elles pesasrien 55 quilos i ells 65, tots iguals. Se que aixo es discriminatori i fins i tot potser injust, pero perque una linia de cor de ball faci goig ha de ser aixi, no ni pot haver una com un gallimarsot i l’altra com la Soraya S. S. I de on treuen tanta canalla jove, guapa, bons cantants i ballarins i de la mateixa mida? Doncs de les escoles de teatre i a mes Anglaterra i els EEUU están “molt a prop”, i aix’i els va.

          Tornant a l’obra, la música es de Harrt Warren, un vetera compositor que va entendre molt be el que era la música “americana” instituida per Gershwin, o sigui amb tocs de blues, cosa molt adequada pel burlesque, doncs permet aquells tocs canallescos fent sonar el vent arrossegat, moltes vegades amb sordina, i que tan li escau en aquest tipus d’obra. En el cas d’avui al fossat de l’orquesta hi havia vint musics (20!); no es d’estranyar que l’orquestra “petes” que feia posar la pell de gallina. Una altra cosa encantadora es que es fa “obertura”; el director treu el cap pel fossat, saluda i dirigeix el “resum” de la música. En acabat, s’amaga i dirigint des de mes avall, comenca l’obra. Feia temps que no ho veía i ho enyorava.

          S’em nota entussiasmat? Es perque ho estic. Aixo sol m’ha arreglat l’escapada a Londres. De vegades ja passa aixo, i m’ha compensat no trovar les sabats que volia. Tot no pot ser. Demano disculpes per l’ortografia, pero escric amb un ordinador angles que no te accents, ni ces trencades, ni… vaja que per no tenir no te ni vergonya, pero es el que hi ha.