21 d’ag. 2016

In The Heights

IN THE HEIGHTS
(al King Cross Theatre de Londres)




L'obra que he vist avui, In The Heights, està a les antípodes de la de ahir —Funny Girl, que vaig trobar molt antiquada—. La d'avui és trencadora, per atrevida i moderna en tots els sentits. Gràcies David per recomanar-me-la, m'has fet un favor.
Els Heights és un barri de Nova York, al nord de Manhattan que està poblat majoritàriament per persones procedents de la República Dominicana, i l'obra reflexa com viuen i les ganes de molts de tornar al seu país d'origen. Els personatges són molts i variats, des de l'Abuela Claudia, que fa de matriarca de tots, fins a la Nina Rosario, la primera noia filla d'immigrants del barri a anar a la universitat.
L'obra comença amb una mena de relator, de nom Usnavi, un xicot ja nascut als USA, que els seus pares el van batejar així perquè el primer que van veure des del vaixell que els va portar a Nova York va ser un barco de guerra. Usnavi ens explica una mica el barri i els seus habitants, i el que ja impacta d'entrada és la forma que serà una de les novetats de l'obra. Els musicals, com algunes òperes, tenen parts parlades, recitatius. Aquí també n'hi ha, però molts s'han substituït per raps, aquesta musica nascuda de la cultura hip hop i realment hi encaixa com un guant.
Però aquesta no és la única novetat. Independentment de la història que es mou dins uns paràmetres clàssics de problemes familiars i amors més o menys correspostos o impossibles, la manera de presentar-los i portar-los a escena és el que et deixa garratibat a la butaca. La música és de traca i mocador. Lin-Manuel Miranda, un home que encara no ha fet 40 anys, compositor, guionista, raper i actor, portoriqueny, ha creat unes melodies que se t'emporten cap allà on ell vol, de vegades amb balades amoroses, altres amb raps tremendament eficaços —i ho escric jo que el rap mai m'havia entrat— i amb moments de ball memorables amb música caribenya trepidant, amb uns tumbaos al piano que subscriuria el mateix Michel Camilo.
Però això no és tot; les coreografies són espectaculars, àgils, sorprenents, sexys, especialment per part de les noies que utilitzen el ball per seduir als xicots i són fisicament molt potensts. Les coreografies de les parts dels nois tiren més a hip hop i són realment espectaulars. El vestuari es mereix comentari apart, molt ben ideat i realitzat. El de les noies sexy fins a l'extrem: tops amb el melic a l'aire i faldilles i shorts més curts que el Rajoy. El dels nois més desmenjats, gorra posada al inrevés i pantalons caiguts fins a mitja regata del cul.
En fi, una peça per a recordar, de les que trenquen motlles com ho van fer West Side Story, Cats o Chicago al seu moment. Per acabar-ho d'arrodonir la fan en un teatre poc convencional, el King Cross, que està darrera d'aquella estació de tren que sembla una catedral, i és una mena de magatzem on per acabar-ho d'ambientar hi fot un fred que pela, i estem a l'agost.
En fi, he quedat impresionat; si aneu per Londres i encara està en cartell, no us la perdeu. Val molt la pena; del millor que he vist últimament, i si viatgeu per altres ciutats, estigueu al lloro que potser també la fan.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada