Cats

CATS

(al London Palladium de Londres)

Aquest any 2016 l'he començat de conya amb Grizabella, Old Deuteronomy i tot el clan dels Jellicle Cats. Sí, he tornat a veure Cats, el musical, una autèntica passada, brutal, brutal, brutal. Si estigués a casa meva podria concretar buscant el programa, però per aproximació diré que aquesta obra la vaig veure l'any 82 i vaig al·lucinar. Era una peça que trencava amb tot el que s'havia vist fins aleshores i que només podia posar en marxa un home consagrat (i atrevit) com Adrew Lloyd Webber, sinó mireu el panorama: agafar un llibre de poemes per a nens de T. S. Elliot (premi Nobel) protagonitzat per gats i posar-ho tot damunt d'un escenari, però és clar, Sir Andrew Lloyd els té, intel·lectualment, quadrats. Si s'havia atrevit amb Jesucrist, ja no li venia d'un pam. A més sempre tenia a mà el bo i millor del teatre mundial. Productor: Cameron Mckintosh i director: Trevor Nunn, la parella que ha fet tot l'important de la cartellera del West End.

Així doncs, cap al London Palladium amb un cul així —no podeu veure el gest que faig amb la mà amb el polze encerclant l'índex— pensant que potser en sortiríem decebuts, que el temps li hauria fet mal a l'obra. Doncs res de res. La peça sembla incombustible, la història no ha perdut gens i a més l'han renovat sense canviar gran cosa, però amb atreviment. Conclusió: està fresca com una rosa, com diria Josep M. de Sagarra. Exemple: un dels gats (de nom Rum Tum Tugger) es raper, i el seu paper el diu en rap i el balla d'aquella manera compulsiva i acrobàtica cofat amb una gorra posada amb la visera al clatell. És un gran canvi? no, però li dona un punt actual, i així amb altres coses.

La posada en escena, espectacular, sense impediments entre l'escenari i la platea, per on pujaven i baixaven gats continuament. El fossat de l'orquestra anul·lat. L'escenari ple d'andròmines i deixalles ja que és un pati, una mena d'abocador. Allí s'hi reuneixen de nit els gats del clan dels Jellicle, es van presentant els diferents membres i expliquen les seves històries. Hi ha moltes anècdotes a l'entorn de la creació, com la de la reunió que van tenir l'equip amb la vídua de T. S. Elliot, que els va portar un poema que el poeta no va incloure en l'obra Old Possum's Book of Practical Cats (El llibre dels gats hàbils del vell Possum) que va trobar massa trist per als nens. Andrew Lloyd va obtenir el permís per incorporar-lo i d'allí en va sortir el personatge de la gata Grizabella, d'alguna manera la protagonista, tot i que té poc paper, però canta Memory, i això ja és prou valor.

A l'obra hi intervenen trenta actors i actrius representant els diferents papers i deu músics en directe. En quant als intèrprets vull dir que aquest personal juga en una lliga desconeguda a la resta d'Europa, estan en una altra galàxia. Dominen l'expressió corporal, la dansa i el cant de manera inimaginable; aguanten llargues escenes de ball de tota mena: claqué, acrobàtica i a més canten amb potència i matisos, i això últim no és tan fàcil. Les coreografies de Gillian Lynne són d'una creativitat només equiparable al atreviment i dificultat i els moviments corals, quan tots ballen alhora són fascinants. També és remarcable el vestuari i maquillatge, gens fàcil, ja que en realitat són gats i tots porten cua i aquest apèndix no els ha de fer veure ridículs. Per acabar la il·luminació: espectacular, explosiva i difícil. L'acció passa de nit, en un pati deixat de la mà de déu, però s'ha de veure tot sense perdre detall, i s'aconsegueix com si fos fàcil.

Com podeu comprovar he sortit més que content, flotant, tocant el cel amb les mans, mirant el rellotge perquè quan s'ha acabat —tres hores amb entreacte— em semblava que feia un moment que havia començat. I encara molt més que content perquè demà és l'ultima dia i m'ha anat d'un pèl que me la perdo i això, al marge de la redundància, hauria sigut imperdonable. Ho resumiré amb dues paraules, com ho feia Jesulín de Ubrique però en anglès: un believable (in creible).