ESCENAS DE LA VIDA CONYUGAL
(al Teatre Tívoli)
Bergman va escriur i filmar Escenes d'un Matrimoni primer
com a mini sèrie per a la televisió, més tard com a pel·lícula i finalment ell
mateix en va fer l'adaptació teatral. Bergman era un treballador incansable, un
autèntic estajanovista. Al teatre jo n'he vist dues adaptacions: una a la Petita
del TNC amb Mònica López i Francesc Orella, dirigida per Marta Angelat, em
sembla al 2010, i l'altra la d'avui al Tívoli. De la primera no me'n recordo
massa, però diria que hi ha bona diferència entre l'una i l'altra. Anem a la
d'avui.
És una versió cent per cent argentina que ha vingut de
l'altra banda de l'Atlàntic molt rodada per diferents capitals sud americanes.
la direcció és de Norma Aleandro i el matrimoni format per Juan i Mariana
l'interpreten Ricardo Darín i Érica Rivas. Al llarg de l'obra els protagonistes fan un repàs a la
seva vida en parella, arrencant quan ja fa quinze o divuit anys que estan
casats i tenen dues filles adolescents.
El plantejament pateix, pel meu gust,
de ser massa explícit. A cada "capítol" s'apaguen els llums —moment
que el públic aprofita per aplaudir, cosa que a mi particularment em molesta
una miqueta trencar l'obra amb aplaudiments—, apareix un dels protagonistes
sota un focus i proporciona un títol a la següent "escena" (de la
vida conjugal) i ens situa en l'època, aclarint si han passat uns dies o uns
anys. A mi, personalment, m'hauria agradat més anar descobrint quina situació
abordaríem sense que m'ho donessin tan mastegat; m'he sentit una mica tractat
com un aprenent d'espectador. Una altra cosa que no m'ha convençut és que s'han
banalitzat algunes situacions, potser masses, tirant l'obra cap a comèdia,
buscant les rialles fàcils del públic, cosa que han aconseguit abastament.
Dit el que no m'ha convençut massa, penso que Darín i
Rivas tenen molt bona química; són convincents i penso que molt bons actors,
actuant amb naturalitat i gestionant molt bé el valor afegit —que a Barcelona ho
és— del seu accent porteño, molt
mesurat perquè a ningú se li escapi res. La escenografia era molt senzilla,
així com la il·luminació. Molt interessant la música original de Diego
Savoretti que confesso no sé qui és.
El Tívoli ple com un ou de públic fidel. Sempre que he
vist a Ricardo Darín a Barcelona l'he vist omplir el teatre. Penso que érs una
ciutat que se l'estima i ell ho sap. Diria que tothom ha sortit molt satisfet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada