I'm with the Band

I'M WITH THE BAND

(al St. James Theatre de Londres)

Avui he vist un espectacle curiós, entre teatre, musical i concert. Una obra que ha vingut a Londres directament del Edinburgh Festival Fringe d’aquest Agost, una peça molt elogiada per la crítica.

Un anglès, un irlandès, un escocès i un gal·lès —no, no es tracta d’un d’aquells acudits lligats a partir de personatges de diferents nacionalitats— formen una banda anomenada The Union i estan passant per una crisi financera perquè el seu manager no ha liquidat l’IVA dels 12 últims anys.

Tot això en un escenari que representa la sala on assagen o graven; no hi ha altra cosa que els instruments, amplificadors, etc... I comencen desgranant temes, aturant-se, corregint. En un moment determinat el guitarrista diu que deixa la banda i aleshores comença el conflicte, entre ells i amb mi. Entre ells perquè es comencen a barallar i a engegar-se a dida i parlar ràpid com metralletes, i amb mi per aquest precís motiu. A partir d’aquí no he entès res, doncs a més de la velocitat juraria que feien servir girs escocesos, irlandesos i gal·lesos. L’únic que he entès clarament ha sigut la paraula fuck —cosa ben poc habitual en els teatres anglesos— doncs s’han engegat a prendre pel sac unes dues-centes mil vegades, però aquest és un problema meu, no el del sac sinó el d’entendre’ls.

En quant a la posada en escena, el que he dit abans, una sala amb instruments; el vestuari roba casual, xandalls... i la il·luminació correcte. El que destacava és que aquest quatre actors com a músics ho feien molt bé. Resulta que ara ja no n’hi ha prou de sortir de les escoles de teatre sabent actuar, cantar i ballar. Ara també surten sabent tocar la guitarra, el baix, la bateria... i aquesta setmana ja és la segona vegada que em passa. També vull dir que el que feien no eren temes senzills. Era rock-indie ben recargoladet.

L’obra a mi m’ha agradat, o sent més precís, m’ha agradat veure-la; més enllà no la puc jutjar. El que sí que m’ha deixat extasiat és el teatre. Amb una història que arrenca del 1766, tumultuosa, de tancaments, conversió en cinema, l’últim tancament al 1990 i quan un grup el defensava de la demolició, un incendi es carrega quasi tot l’edifici. Però a Londres hi ha una entitat que es diu The Theatres Trust and Save London’s Theatres Compaign que va aconseguir salvar-lo i ara és una de les sales més modernes de Londres, amb 312 seients disposats en una grada inclinada perfecte on en el suposat que l’Arévalo li toqui seure darrera del Bertín Osborne, ho veu a la perfecció.