Little Me

LITTLE ME

(al Ye Olde Rose and Crown Theatre de Londres)

Ara, ja des de Londres, he començat el meu periple teatral que aquesta vegada vull concentrar al màxim en teatres del Off West End, el que també en diuen Fringe, i avui he engegat amb Little Me, un musical americà no massa conegut.

L’obra la fan en un pub, un d’aquests pubs meravellosos que són tot un edifici destacat en una cantonada, i al primer pis hi tenen habilitada una sala per fer teatre, concerts i altres events. Habitualment aquests llocs no són massa grans; avui hi havia exactament seixanta butaques... per dotze actors i quatre músics. Realment no sé com els hi surten els números perquè les entrades no són cares: 15 pounds preu normal i 12,50 concessions, o sigui gent gran. Però anem a l’obra.

Little Me és el que els anglosaxons en diuen un vodevil, un musical d’enredo, amb un fil argumental senzill i uns personatges estereotipats i d’allò més plans; és per a riure i enriure-se’n. Una noia nascuda en el cantó pobre de la ciutat i un noi que ho ha fet en el cantó ric, per una casualitat es coneixen i s’enamoren perdudament. Però la mare del noi veta la unió i se separen amb la promesa de que es retrobaran quan ella hagi prosperat. A partir d’aquí els embolics s’enllacen amb una pila d’homes que va coneixen. La característica de l’obra és que hi surten dues protagonistes: una quan és gran i explica la seva vida a un periodista i l’altra de jove mentre van passant les coses. Els diferents homes que la noia va coneixent els fa sempre el mateix actor, sempre s’ha fet així, de manera que s’aprofita per embolicar encara més la troca.

El llibret és d’un especialista de la comèdia Neil Simon, autor de L’Estranya Parella, El Presoner de la Segona Avinguda, Sweet Charity...— i aquí hi aplica el lema de fot-li que és de Reus. Penso que no és ni de lluny la seva millor obra, però és molt divertida. La música també és d’un bon especialista, Cy Coleman, autor també de Sweet Charity, la del famós Big Spender. Te tants premis Tony que no sabia on guardar-los. Tampoc crec que Little Me sigui una de les seves grans partitures, però funciona.

La posada en escena és molt senzilla —teatre de pub— però imaginativa i efectiva, amb un fons ple de marcs on hi van posant posters al·lusius al moment i lloc en que passa l’acció. El vestuari gens espectacular però molt adequat i les actuacions molt histriòniques, però és el que demana l’enfocament de la obra; tots cantant i ballant rebé. Hi hagut moments molt divertits i si el meu anglès fos una mica més decent, segur que encara n’hi hauria trobat més. Tot i ser dimarts, no hi havia cap seient lliure i hem obsequiat actors i músics amb forts aplaudiments.

Nota. De gent estúpida n’hi ha a tot arreu. La noia que seia al meu costat ha rebut un missatge al mòbil —suposo que en mode vibració—. Doncs la molt cabrona, si m’ho fa dir, l’ha contestat i després n’ha rebut més que ha anat contestant. Jo li enviava mirades assassines, però simulava no veure'm, i els actors, pobres, prenent paciència.
Per acabar, no em puc estar d'adjuntar-vos una foto del local.